A Bell-Lloc

L’ànima se’m dilatava a l’olor d’aquells camps. Penetrava un baf de travesses, carbó i naturalesa de finals de juny en obrir la porta d’aquell vagó. El dia era diàfan de tot, obert als sentits i al color. El cel era infantil i alegre, com nosaltres, com ho era la mare també.
Maletes i bosses s’amuntegaven en aquell replà amb pressa per arribar al seu destí. La mare buscava amb la seva mirada, i quan trobava el que tant anhelava trobar, dues paraules sorgien de la seva gola:
¡Pare!
Mare!
Els avis, havent vist, venien corrent, plorant d’emoció.
¡Filla meva! – Felisín! Jose Mari!

Jo reia, per veure’ls tan emocionats. Tots ens contagiábamos de tal emoció.
Ens ajudaven a baixar tot el que portàvem, de pressa, el tren no parava tot just dos minuts. Després, tot era una escena d’amor de família. No paraven petons, abraçades i plors, i preguntes, i respostes, i carícies, i mirades. En tant, aquell tren que ens havia portat fins a ells continuava la seva marxa, acomiadant de nosaltres amb un fort xiulet i un estrèpit de topar de vagons i grinyolar de rodes i vías.El correu prosseguia la seva ruta, sempre pertorbada per qualsevol esdeveniment, baixador o estació. Va parar en moltes ocasions per nosaltres, per mi, perquè algun dia llunyà pogués descriure un petit lapsus de la seva dilatada existència.
De vegades penso que m’espera la meva pròpia ànima darrere de cada finestra o porta que travesso per mostrar davant la bellesa que la Natura m’ha donat ocasió de contemplar. Així em passava al sortir d’aquella estació. Era l’estació de Bell-lloch d’un dia de finals de juny, a dos quarts de tres de la tarde
Una mula i un carro ens esperaven. L’avi pujava les nostres maletes de tela i cartró, primer, després a nosaltres, a Félix ia mi; posteriorment ajudava a la mare i l’àvia. Jo em subjectava als barrots del carro, al principi, per a després, jugar amb el meu germà a deixar-nos anar. Perdíem l’equilibri i quèiem entre crits i rialles.
Una comunió de bellesa s’establia entre aquells paisatges, nosaltres, el carro i la mula, i el so dels seus cascs, i el trontollava de les rodes. Les nostres ànimes estaven filmant una bonica pel lícula. No sé si hi havia més fruits en aquells arbres, plens d’ells, o en els nostres cors.
Camí de la Torre … camí del Cel.
Quan jo em vagi del tot vull que el meu destí sigui Bellvís. Allà, amic Juan Ramón Jiménez, també seguiran els ocells cantant …
El Conillet