Els albers del canal

Les àlbers del canal i el seu cor de capvespre, quan bufava la marinada, sabien arribar a les meves oïdes amb la tènue sobrietat de la brisa que els gronxava, amb la melodia plàcida dels camps i l’olor dels seus vergers carregats de bafs de regadiu. Aquells arbres sobris, companys inseparables d’aigües, allà per on aquestes encapritxessin el seu curs, eren part primordial de l’horitzó que delimitaven les meves mirades, per on improvisés l’atzar un paisatge desitjat. Els quatre punts cardinals de la meva infantesa estaven engalanats amb bonics traços d’àlbers dibuixades, de vegades aïllats, gairebé solitaris, molt pensatius ells, una mica adustos i conscients de la seva pertinença al paisatge, gairebé superbs de seu ser poderós, encara amb el tronc fes que la força d’algun |raig marqués a foc un jurament d’amor entre cel i terra.La continuïtat del canal perfilava la filera d’arbres que a ambdues vores circumscrivien el llarg camí de l’aigua, i els meus pensaments volent abrigar finals i principis, recorrent el perfil d’aquell paisatge que a la meva infantesa se li antullava gairebé etern.
Les àlbers del canal i el rellotge del campanar que la tarda tenyia de groc i que de groc quedava a la nit quan es feia la llum, miraculosament elèctrica però òrfena de blanca brillantor, sobre aquell vell comptador d’il•lusions i misèries.
He escoltat el tocar de les campanes alhora que el xiuxiuejar de les àlbers negres i la dringadissa del bassal d’aigües pròxim a la Torre, i el cruixir de branques dels ametllers a l’hivern, i he sentit el repicar de rodes de carros i el pausat col•loqui dels passos de les mules, i el brunzit de la dalla en els alfals.
He sentit els batecs d’aquest cor meu extasiant-se d’haver pogut viure el que ha viscut.

José María Herrero i Sans